Espanya país és el segon país més muntanyós d’Europa. La infinitat de pics, barrancs i penya-segats de què disposem a la Península és, molt probablement, la causa principal per la qual cada cop més persones dediquen el seu temps lliure -i també la seva activitat professional- a la pràctica de l’ escalada esportiva. En efecte, al món vertical no li falten adeptes i cada cop són més els qui adoren enfrontar-se als desafiaments que aquest té per oferir-los.
Tot i això, el món de l’escalada va més enllà de la muntanya. Una forma senzilla -i apta per a gairebé tots els públics- de practicar aquesta activitat és acudir a un rocòdrom, que no és res més que una instal·lació dissenyada per a l’escalada que simula les parets del medi natural. El rocòdrom s’ha convertit en un mètode segur i assequible a través del qual tots ens podem endinsar en la pràctica de l’escalada, fins i tot aquells que no tenim temps per gaudir de la natura!
Si bé els beneficis l’escalada per a la salut són innombrables, per a alguns aquest esport ha esdevingut una forma de vida. Definitivament, trobar-se davant d’una paret amb un arnès a la cintura i una corda ancorada a un descensor ens porta a conscienciar-nos sobre com és d’extrapolable aquesta activitat per a tots els àmbits de la vida.
L’escalada ens treu de la nostra zona de confort
Escalar no sols ens ajuda a desenvolupar la nostra agilitat en el sentit físic: també ens exigeix estar alertes i reaccionar amb rapidesa. Mentre estem en plena expedició, cal prendre decisions àgils i confiar en el nostre instint. En aquest sentit, l’escalada ens convida a conèixer-nos millor. Escalant desenvolupem noves habilitats i capacitats personals, com l’autoobservació i l’autoconeixement.
L’escalada desafia les nostres trampes de l’ego, atura el nostre diàleg mental i ens ajuda a qüestionar-nos els hàbits i les limitacions que governen el nostre dia a dia. A través d’ella, desenvolupem la nostra capacitat d’explorar els nostres propis recursos i desprendre’ns dels nostres llastres.
“L’escalada ens porta a ser millors, a desenvolupar la nostra consciència, a conèixer-nos nosaltres mateixos.”
Les metàfores de l’escalada
Un escalador, el dia que decideix sortir a la ventura, s’aixeca d’hora al matí i es dirigeix a la muntanya amb l’equipament necessari per a la pràctica de l’activitat (casc, peus de gat, magnesera, un cinturó carregat de material: friends, empotradors, mosquetons, cintes express…). No obstant això, en el pla mental la seva motxilla es redueix a una cosa més bàsica: un nou desafiament, un repte per aconseguir i una nova motivació al seu cor.
La importància de l’amistat i els vincles
L’escalador arriba a peu de via, i nosaltres, des de fora, podem observar que, tot i ser un professional en la matèria, mai no està sol: en tot moment va acompanyat d’un company de cordada, que l’assegura i actua com a reforç durant el seu ascens.
En el moment de l’ascens, el punt més feble de l’escalador és el punt més feble del seu company i a les mans d’aquest, hi posa l’escalador la seva vida. Per això, és essencial que tots dos es coneguin bé. Això ens mostra la importància de reconèixer la nostra vulnerabilitat i la nostra interdependència. Si arribem al cim, ho farem de la mà de l’altre membre de la cordada. I això ens ensenya que, com a la vida, a l’escalada l’amistat és el més gran dels tresors.
L’escalador s’assegura amb un arnès a la cintura, la corda d’escalada, i un cordino anomenat “cap d’ancoratge”. Aquest segon es converteix en una preciosa metàfora que vindria a dir-nos que, fins i tot en els moments en què ens trobem a la corda fluixa, la vida sempre ens ancora i ens sosté.
El projecte més ambiciós (arribar a dalt de tot) prendrà més forma en funció de la seguretat amb què el nostre escalador decideixi enfrontar-s’hi: l’escalada, com la vida, és més un repte mental que físic. Un repte on la ment és l’únic límit.
mica a mica, s’omple la pica!
Podem trobar-nos davant d’una paret altíssima i pensar que escalar-la no és assequible per a nosaltres. Tanmateix, un cop fet el primer pas ens cerciorarem d’una premissa molt simple: només hi podrem pujar fent un pas darrere l’altre i la primera passa ens prepara per a la segona. Que serà impossible donar el segon pas si no estem prou preparats i, evidentment, que no assolirem 20 primers metres si els nostres braços no estan entrenats, si no hem desenvolupat la nostra resistència o si la nostra autoconfiança trontolla.
A l’escalada res no es regala: qui arriba al cim és simplement aquell que s’ho ha guanyat, aquell que ha treballat dur per aconseguir-ho. I un cop a dalt, haurem enfrontat les nostres pors i qüestionat les nostres idees limitants: allò que abans vèiem com a impossible, ara comença a prendre forma a la nostra realitat.
Per què l’escalada enforteix la nostra autoestima?
Un escalador no pot deixar que la seva autoestima es dipositi a les mans de factors externs que la majoria de vegades depenen de l’atzar. El mateix succeeix amb la vida: la nostra autoestima no pot anar vinculada als nostres èxits, sinó que ha de dependre de factors interns, de les nostres motivacions i dels nostres aprenentatges.
Si l’objectiu de la nostra escalada -és a dir, de la nostra vida- és l’aprenentatge, el resultat més important no serà assolir el cim.
El cim serà, en tot cas, una conseqüència, un afegit que obtindrem de forma secundària a través de les nostres accions, però no pas la nostra fita. I aquesta reflexió ens permet adonar-nos del poder de l’ara: mentre posem els nostres cinc sentits a millorar la nostra tècnica, ens mantindrem relaxats i observarem la nostra ment i els seus processos com si fóssim espectadors; i això ens permetrà, en un futur, assolir el cim amb menys esforç. En aquest cas, independentment de quins siguin els nostres resultats, el premi serà la nostra felicitat.
Si, pel motiu que sigui, no arribem al cim, no ens sentirem derrotats, ja que sabrem que en el futur tindrem l’oportunitat de tornar-ho a intentar. En aquest procés màgic, haurem aconseguit un objectiu més essencial que l’èxit: l’aprenentatge.
Millorant l’autoimatge
Molt unit a l’autoestima, el concepte d’autoimatge s’explica tot sol. L’autoimatge és la imatge que ens hem creat de nosaltres mateixos.
Aquesta identitat s’ha construït de la mà de la nostra història de vida, del que ens hem repetit –com també ens han repetit les persones del nostre entorn– i té un poder determinant sobre els nostres èxits presents. En aquest sentit, una mala autoimatge podria limitar-nos, ja que ens manté lligats a un moment i/o a un ideal que ja no tornarà.
Tant els èxits com els fracassos del passat ens condicionen i ens ancoren en ell. Això es pot explicar mitjançant un exemple:
Un escalador que en una ocasió va encadenar una via difícil i arriscada se sent ara lligat a aquesta autoimatge d’“escalador atrevit”. I en lloc de centrar-se en el projecte o repte que té entre les mans en el moment present, perd els seus esforços i energia a mantenir viva aquesta imatge. Per contra, una persona que, després de diversos intents fallits, es va construir una autoimatge d’“escalador que es rendeix fàcilment” també es podria veure limitat per les seves creences errònies.
De tot això se’n desprèn que hem de cuidar la nostra pròpia imatge, intentant construir-la en el dia a dia de forma conscient i adaptant-la a la nostra evolució com a persones. La nostra autoimatge ha de tenir les bases en la motivació, l’esforç i l’aprenentatge, en valors personals i profunds, i no pas en accions superficials o en l’opinió dels altres.
Hem d’evitar basar-nos en les accions supèrflues ni les opinions de tercers, ja que no ens permeten explorar nous camins. Per contra, ens empenyen per inèrcia a repetir les mateixes accions que en un moment determinat ens van portar a l’èxit o evitar les que van ser la causa del fracàs.
Tanmateix, aquesta forma de pensar està condicionada i moltes vegades és errònia, ja que ni el moment ni la situació ni les condicions són ara les mateixes ni nosaltres som la mateixa persona que érem abans.
Així, la nostra autoimatge s’ha de construir de manera sòlida i guardar coherència amb allò que sentim. En tot moment hem de ser conscients que som capaços; molt més capaços del que el nostre rendiment pot mostrar. Lamentablement, en el nostre exercici diari ens veiem limitats pels dubtes, la culpa, la vergonya, el sentiment d’inferioritat, l’ansietat… No obstant això, si deixem aquestes limitacions de banda i ens repetim “ho sé fer, soc capaç de fer-ho”, la nostra activitat i els resultats que obtinguem amb ella -ja sigui aquesta a la roca, al nostre lloc de treball o a la nostra vida-, milloraran inevitablement.
Els grans valors de l’escalada
En definitiva, l’escalada aporta grans valors a la vida dels qui la practiquen.
Escalar significa, en definitiva, pujar cada cop més alt. Es tracta d’una disciplina que ens exigeix millorar constantment i observar de manera pacífica els nostres moviments i la nostra ment.
Com que moltes vegades l’escalada es duu a terme en entorns naturals (sovint privilegiats i de difícil accés), ens permet estar en contacte amb la natura i ens porta sorprenents (auto)descobriments de forma constant.
L’escalada s’alimenta d’amistat, cooperació, altruisme, interdependència, solidaritat, (auto)suport, valentia, confiança, esforç, autosuperació… I fins i tot de vegades, també d’un heroisme saludable.
L’escalada es fonamenta sobre valors molt importants per a qualsevol persona que pretengui expandir-se, créixer i ser cada dia una mica millor.
I, encara que potser a tots no ens agradi -o no puguem- escalar, sí que podem emprar l’escola d’escalada com una filosofia de vida capaç d’enriquir el nostre dia a dia de manera exponencial.
